Tirar la pedra i amagar la mà – Els fets de l’octubre de 2019 (1ra setmana)

El 13 d’ octubre de 1909, fa 110 anys, Francesc Ferrer i Guàrdia és afusellat pel càrrec de rebel·lió per les revoltes de la Setmana Tràgica. 15 d’octubre de 1940, fa 79 anys, Lluís Companys i Jover és afusellat per ser el President de la Generalitat i el responsable dels fets realitzats a Catalunya durant la Guerra Civil. No deixa de ser terriblement poètic que ahir fa 1 setmana –14 d’octubre de 2019– el Tribunal Suprem (TS) va fer pública la sentència condemnatòria als membres de la Generalitat i als Jordis amb penes de presó de 9 a 13 anys.

La sentència ha suposat el detonant d’un seguit de mobilitzacions que s’han sostingut arreu del país durant tota la setmana i que encara avui es segueixen produint, sent d’una magnitud considerable tant pel que fa a la quantitat de participants de les mobilitzacions com per l’evolució de la resposta popular en comparació a com havien estat fins ara les manifestacions i accions entorn al Procés. En aquest sentit, cal parar i analitzar el que ha succeït, reflexionar i llegir el comportament dels diferents actors, els fets esdevinguts i les vies per continuar en el major embat que ha viscut l’Estat des de l’1-O, tot i les diferències circumstancials que no són menors. És per això que em centraré en tres aspectes fonamentals d’aquesta darrera setmana: el comportament dels diferents actors i la política institucional arran de la sentència i els fets ocorreguts durant la setmana, la construcció discursiva i la realitat de la violència als carrers i places de Catalunya i, finalment, però ni molt menys la menys rellevant, les victòries del poder popular i les possibilitats que s’obren.

ACTORS I POLÍTICA INSTITUCIONAL

De “la sentencia y las penas que conlleva, se han de cumplir” el 14 d’octubre, a “exigimos la condena de los actos violentos acaecidos en los disturbios por los radicales independentistas” del ahir mateix, per part del PSOE. De “no reconeixem la sentència del TS i animem a la ciutadania a seguir el Tsunami Democràtic” el 14 d’octubre, a “recolzem al conseller Buch i les actuacions dels Mossos d’Esquadra i demanem el cessament de les accions de crema de contenidors i cotxes per part de violents” de finals de la setmana passada, per part dels partits que donen suport al Govern, ERC i JxCat. Aquesta ha estat l’evolució de la batalla discursiva entre els dos governs. Batalla? Si bé inicialment, en un escenari de confrontació merament en un pla discursiu, la dialèctica girava entorn a la sentència, quan les formes de manifestació van agafar tints diferenciats a l’habitual que comportaven les grans manifestacions de les diades o les accions simbòliques, les elits polítiques van fer una passa enrere i va haver un tancament en termes institucionals. En primer terme, quan es va proposar una passa endavant pel que fa a la confrontació per part del Tsunami Democràtic amb l’intent d’ocupar l’Aeroport, atenent a la immediatesa de la sentència i la impressionant resposta popular, encara no hi va haver una reculada per part del Govern, tot i que tampoc hi va haver una seriosa crítica a la actuació policial que ja se’n va emportar diferents víctimes, entre elles una persona amb la pèrdua d’un ull i un altre noi amb una gran pèrdua de massa testicular per les càrregues. Tot i això, els primers dies, la confrontació contra una resposta més en termes reaccionaris de l’Estat que era la sentència semblava unir políticament a l’independentisme contra un enemic comú. Però en tot cas va estar un miratge: amb l’ombra allargada de les eleccions generals que demostrava, per exemple, els tweets del Rufián[1]; les incongruències del Govern cridant a la mobilització contínuament a la vegada que s’enviava a la BRIMO, en companyia de les UIP de la Policía Nacional, a carregar contra els manifestants i una intensificació de les protestes pel que fa a la contundència de les accions i el no retrocediment, ha posat de nou de manifest les costures dins del moviment independentista. Però al meu parer, essencialment a nivell institucional (ja aprofundiré més sobre la resposta popular i la opinió pública més endavant). I de pas també han sortit a relluir les vergonyes de bona part de l’espai dels Comuns – Més País – Unides Podem: si bé certs sectors s’han manifestat inamovibles en la defensa dels drets i llibertats, acompanyats d’una comprensió ineludible de les protestes i els seus matisos, personificats en la figura del Jaume Asens i el sector dels Comunistes de Catalunya.

Però és tant destacable o més el paper jugat per personatges polítics com l’alcaldessa de Barcelona, fent un discurs gens propi d’una defensora de la Barcelona com a Rosa de foc[2] o que entenia, no fa tant, les barricades com a eines d’autodefensa en manifestacions i davant la repressió policial, en front de les violències de les excavadores a Gamonal[3]. No com ara, que són per l’alcaldessa elements de violència i contraris als veïns: suposo que deu considerar que tots els manifestants són de fora de Barcelona. Tot i així, la grata sorpresa arribava en forma de recomanació per part de la direcció de Catalunya en Comú de participar de la jornada de vaga del 18-O. Tornant a l’espectre independentista, els equilibris que encara fan els partits de govern per tal de sostenir el poder de la Generalitat, jugant a apostes d’un nou referèndum d’autodeterminació sense garanties d’efectivitat, alhora que institucionalment són incapaços d’estar a l’alçada d’un poble que li demana desobeir, s’engrandeix el distanciament amb el suposat soci majoritari: la CUP. Aquesta s’està allunyant de les actuacions i posicions que està defensant la Generalitat, en un context previ, de nou, d’eleccions generals on l’Esquerra Independentista concorre per primer cop amb les sigles pròpies, en un exercici d’equilibri d’apostes estratègiques entre l’experiència passada del Front Republicà (de la mà de Poble Lliure) i la improductivitat tàctic-estratègica d’Endavant OSAN. El Govern incapaç de donar resposta institucional, més enllà de trucades a un telèfon sense ningú a l’altre cantó perquè està de campanya, la CUP ha fet una aposta, com a mínim, valenta per sobrepassar els límits del marc institucional: la trobada de membres electes, més enllà de l’EI i del propi independentisme, sota 3 eixos que necessiten d’una resposta política imperiosa i que el marc actual no permet respondre, pel bloqueig dels partits de govern i la por que impera en aquest, fet que ha buidat de tot sentit el govern de concentració que fa anys que viu Catalunya. Final de la repressió i l’amnistia total; la llibertat per dur a terme polítiques socials i econòmiques sense restriccions imposades per l’Estat i l’exercici de l’autodeterminació. Aquestes 3 demandes giren entorn de conceptes progressistes com la sobirania, la llibertat, la pau, la fi de les desigualtats i el respecte a l’autonomia, que poden comprar tant el moviment independentista com els hereus del 15M, com demostra el comunicat de la PAH[4] i les mobilitzacions arreu de l’Estat espanyol. Les dades de la trobada succeïda ahir parlen per si soles: a la trobada van assistir al voltant d’uns 300 càrrecs electes, dels quals només un 1 de cada 3 són membres de la CUP[5]. Finalment, no m’estendré en profunditat a parlar del paper jugat per part de les tres forces que conformen la dreta espanyola, tot i ser transcendental, en tant que el seu paper es resumeix en tensar l’actuació política i discursiva del PSOE fins al punt de tenir a Marlaska com a portaveu del Gobierno y una postura de no cedir ni un mil·límetre amb Catalunya: res ha canviat, un discurs més o menys radical, cap proposta allunyada del “vèncer i no convèncer” i convocatòries menys exitoses que les dels nazis a plaça Artós.

VIOLÈNCIA

Pel que fa a la construcció discursiva d’un escenari de violència per part d’uns nous manifestants radicals violents que han aparegut del no res, que no han existit durant aquests 7 anys, perquè ni el TS ha sigut capaç de condemnar pel càrrec de rebel·lió (necessita l’element clau de la violència), ara es juga des de dos barricades, tot i que sembli haver-hi moltes trinxeres. Com deixa entreveure l’apartat anterior, el Govern i el Gobierno han fet recolzament a l’actuació policial que s’ha donat en aquests dies, amb matisos, però sota el paraigües de la idea de que hi ha hagut un brot de violència als carrers de Barcelona. Com si fos per art de màgia. I justificant el paper i les actuacions de la policia a partir d’arguments tant buits com que “l’Estat ostenta el monopoli de la força” o, com va dir el MHP Artur Mas, “els Mossos no són monjos, fan la seva funció”[6].

Tant Pedro Sánchez, com Quim Torra, i segur que Artur Mas també, saben que la virtut del governant, com defensava Maquiavel, no residia justament en mantenir-se en el poder havent de fer ús de la violència de la qual ostenta el monopoli. Justament aquest monopoli resideix per tal de defensar drets i llibertats, o almenys així hauria de ser. I en qualsevol cas, quan hi ha confrontació de drets i llibertats, és de dubtós rigor legal i de legitimitat defensar un dret o principi com és la pretesa unitat d’España per sobre d’altres drets de caire fonamental i humà com el de manifestació, reunió o expressió lliure de la ideologia i idees, sense l’amenaça de la privació de la llibertat o les afectacions de la integritat física i/o psicològica. Però quan el governant deixa de ser virtuós i ha de recórrer a l’exercici de la violència per tal de garantir l’estabilitat de l’ordre establert, el poble, la turba que es revolta, té dues opcions: sucumbir a l’exercici de la força policial amb pretesa voluntat d’imposar la por com a forma de govern i control social, agenollar-se i continuar esperant reformes, o bé sobreposar-se, no claudicar i continuar reclamant allò que creu legítim.

En el moment actual, la societat catalana sembla superar el primer escenari, però en el segon tampoc ens trobaríem, en tant que la por segueix present en els manifestants de totes les línies, com recullen les paraules a mitjans com BTV[7], exemplar en el seguiment d’aquests dies. És per tant la pèrdua d’expectatives futures de millora la que s’imposa al bloqueig amb el que es vol impregnar a partir de la por. Però tot és qüestió de persistència en el temps sense cometre errors: partim d’un punt on les imatges de barricades, foc o cares tapades eren tabú, no es vivien, i el lliri a la mà era mainstream. Ara es comença a notar un cert canvi, sobretot en termes d’opinió pública que al cap i a la fi és del que estem parlant. I això succeeix en unes circumstàncies determinades molt concretes que podria resumir en 3 claus: el desprestigi dels mitjans de comunicació, essencialment a nivell estatal; l’existència d’un càstig de presó pel que es manifesta pacíficament simplement sortint al carrer i tornant a casa sense transformar la realitat, els Jordis; i la continua criminalització de l’independentisme amb els CDRs acusats de terrorisme i l’empresonament preventiu de menors pels disturbis d’aquests dies. I mostres de que aquest paradigma llirista està canviant en trobem moltes: la més clara sigui que no ha decaigut la participació en les mobilitzacions durant tota la setmana, tot i la continuïtat incessant d’aquestes i el cansament que comporten, l’actitud de torpedinar del Govern amb la criminalització de sectors de manifestants o l’amenaça a la integritat física o de pèrdua de llibertat. Però en trobem d’altres, com les manifestacions a mitjans de comunicació per part de gent que no comparteix l’ús d’elements d’autodefensa per la seva naturalesa llirista, però que comprenen totalment l’ús d’aquestes eines i en cap cas criminalitzen als companys de trinxera. Perquè entenen que la gent ja ha dit prou i que el Gobierno, independentment de qui governés, no ha fet cap mena de moviment per tal de fer sentir a la societat catalana, i, en especial, al jovent, expectatives d’una mínima reforma de l’encaix polític respecte l’Estat espanyol. I en aquest context és on es circumscriuen actualment les dues organitzacions majoritàries de la societat civil independentista: Òmnium i ANC. Cap de les dos organitzacions ha acceptat el marc discursiu de que s’hagi fet servir la violència per part de manifestants, no han deixat d’encoratjar a la mobilització de la societat civil, tot programant fites tant destacables com les marxes per la llibertat, acompanyant a la vaga o a la protesta de dimarts passat a la Delegació del Gobierno. A més les dos organitzacions han reconegut el caràcter de presos polítics als detinguts i empresonats aquesta setmana, diferenciant-se dels partits majoritaris independentistes. En tot cas tampoc podem parlar de que la postura que reconeix l’ús de les barricades com a autodefensa sigui ara per ara hegemònica, però està en disputa i l’enemic que ho pretén criminalitzar està en retrocés, però no en retirada: Artur Mas i José Montilla al FAQS de TV3 a divendres, com a homes d’Estat de Catalunya en són un exemple de com des de dalt es vol tornar a dir que es pot i que no es pot fer als de baix. Per no parlar dels mitjans pseudoprogres espanyols, laSexta i el País, on és escandalós el caire tendenciós dels titulars i de les preguntes dels periodistes als manifestants, que per sort aquests ja estan previnguts per tal de respondre amb eloqüència, com mostren les xarxes aquests dies[8].

PODER POPULAR

Finalment, pel que fa a les victòries populars i les obertures, vindrien a ser un conjunt de respostes als dos apartats anteriors. Per començar, la passa endavant en un moviment que semblava enquistat pel que fa a respostes, i que, tot i que s’està esquerdant, no ha perdut la seva essència popular i de nou sembla agafar la iniciativa, com al 2012, i amenaça en passar per sobre d’un govern i uns partits que o es mouen i demanen perdó, o la gent sabrà com sobrepassar-los si ells són impediment per l’autodeterminació. Si a més mirem més enllà de Catalunya, la vessant internacionalista fa brillar els ulls a aquells que sempre hem pensat que això va més enllà d’una nova bandera i el constructe d’un nou Estat de la llei a la llei perquè al final no canviï res: les respostes massives a la resta dels Països Catalans, la solidaritat dels armilles grogues al tall a la frontera francesa i les múltiples mostres de suport d’arreu de l’Estat espanyol, especialment a aquells on l’ha resposta per part de l’Estat ha sigut la mateixa: la repressió i la connivència amb l’extrema dreta. Les càrregues i detencions tant a Madrid com a València mostren que la dèria d’un Estat sumit en la defensa d’un únic principi de la defensa de la seva unitat, sustentat en la monarquia, per sobre de qualsevol defensa de drets socials i llibertats fonamentals. I això és un error tàctic de l’Estat, perquè no hi ha res més que uneixi que un enemic comú i la solidaritat que es genera davant la injustícia, sobretot si és compartida. El resum d’això estaria en el comunicat de la CUP a la resta de pobles de l’Estat, en un exercici d’honestedat ideològica alhora que de tàctica electoral, en aquest cas oportú[9]. També cal destacar com a una victòria, molt lligada als apartats anteriors, el reconeixement de la repressió i el caràcter de presos polítics als manifestants detinguts durant les protestes de la darrera setmana, així com als CDRs que fa tres setmanes estan confinats en regim antiterrorista, en un nou muntatge policial espanyol. I es positiu aquest reconeixement per part del moviment independentista (tot i que ERC sigui incapaç encara de reconèixer-ho) no només des d’un punt de vista de justícia per les noves preses, sinó perquè al cap hi ha la fi són preses per fer POLÍTICA, en majúscules, de carrer, tant o més necessària que la que es fa dins dels parlaments. I és així fins el punt de que moltes de les darreres concentracions i protestes importants tenen un objectiu polític molt concret i materialitzable: la dimissió del conseller d’Interior Miquel Buch.

DUBTES PER CONTINUAR AVANÇANT

En resum, aquest text no pretenia ser una altra cosa que una petita reflexió en un moment convuls i on és necessari també parar a repensar, discutir i transcendir entre tots i totes. Tant necessari i imperiós com sostenir les mobilitzacions i ser al carrer, així com el cuidem-nos, nova frase mainstream dels que sembla que no han patit la cruesa de la repressió abans. Benvinguda sigui. En tot cas, la intenció no era una altra que provocar en certs moments i visibilitzar les diferents línies d’acció dels actors i en els diferents aspectes aquí debatuts. Per acabar recomanaria l’aprofundiment en tres temes molt lligats i que tenen el suport d’algun altre article per eixamplar aquest pobre escrit:

Que fem més enllà de la mobilització i el Tsunami Democràtic? Com anem de la protesta a la proposta? És l’estratègia de la CUP la més adient i la única possible per superar el bloqueig institucional? [10]
La violència és un element que s’ha de rebutjar en termes d’eina política? I en cas positiu, quina lectura en fem d’aquesta per no limitar-nos? [11]
Tot i les victòries populars d’aquests dies, cal ser conscients que ens seguim movem en un terreny que és essencialment discursiu i que encara estem mancats de resultats materials. Per molt que ens agradin els tweets d’Alba Reche, C Tangana o la suspensió del concert a Girona el divendres passat per part de Prok en solidaritat amb la vaga: s’ha de persistir en la ocupació de punts estratègics? Cal fer una mirada més llarga i constituir assemblees populars a barris i pobles que vagin més enllà de la mobilització, superant la figura dels CDRs?

Per Jaume Cantero

[1] https://www.eldiario.es/politica/Rufian-dictado-sentencia-Cataluna-dictara_0_952604845.html

[2] https://twitter.com/324cat/status/654385675157024768

[3] https://twitter.com/AdaColau/status/422980787433406465

[4] https://afectadosporlahipoteca.com/2019/10/14/la-pah-siempre-defenderemos-los-derechos-civiles-y-nuestras-libertades/

[5] http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1684196-la-cup-reuneix-carrecs-electes-per-estar-a-l-altura-del-carrer-davant-la-buidor-del-parlament.html

[6] https://twitter.com/FAQSTV3/status/1185653316719542272

[7] https://beteve.cat/societat/encaputxats-incidents-via-laietana-placa-urquinaona-autodefensa/

[8] https://twitter.com/skapoficial/status/1185894726551166977?s=20

[9] http://cup.cat/noticia/carta-als-pobles-de-lestat

[10] https://www.elcritic.cat/opinio/sergi-picazo/escenaris-no-ficcio-per-a-la-catalunya-postsentencia-33749

[11] https://www.elcritic.cat/opinio/hibai-arbide/sobre-la-violencia-38187