Els nostres polítics a Joc de Trons: Qui és qui?

Por Dan Estrada. (@danestrada9)

Joc de Trons és la sèrie de moda, amb pressupost milionari, expectació mediàtica i la sensació de batre records d’audiència constantment (El primer capítol de la darrera temporada va ser vist en la seva estrena a televisió per més de 10 milions de persones).

Alguna cosa doncs, deu tenir aquesta sèrie perquè li agradi a tanta gent. El cas és que Joc de Trons és una magnífica sèrie dirigida per guionistes originals i perspicaços i que compta amb actors excepcionals. Però el que ens interessa a nosaltres en aquest post, és la dimensió política de la sèrie, que existeix i de fet és fonamental dins del guió. Aviso ja perquè no se’m pugui tirar en cara després, aquest post l’escriu algú que s’ha vist les set temporades que porten i per tant, si estàs llegint això i encara no has arribat al final, et recomano que acabis primer la sèrie i després tornis a llegir-te el post si no vols trobar-te amb algun spoiler d’aquests que et xafen la sèrie.

Dit això, el que em proposo de fer és una divertida comparació entre els personatges de Joc de Trons i els actors polítics contemporanis, en clau d’humor però també tenint en compte que moltes comparacions son pertinents des d’un punt de vista més seriós.

 
Tywin Lannister: José Maria Aznar

El primer personatge en el qual ens fixarem es Tywin Lannister, el pater-familias de la casa Lannister. Cal recordar que aquesta casa domina Ponent econòmicament, al ser una de les famílies més riques, però també políticament, al principi mitjançant la influència de Cersei, Jamie i Tywin mateix sobre Robert Baratheon i més directament arran de la seva mort, ja que tots els posteriors monarques al Tro de ferro provenen de la família Lannister (de fet, de part de pare i mare…).

Els Lannister recorden a una dreta hegemònica, capaç de controlar efectivament tot el seu territori i minimitzar les rebel·lions, propensos a teixir aliances guanyadores i a guanyar batalles sense haver de lliurar-les (per exemple, el Casament Roig). Tot això, evidentment, amb l’únic objectiu de mantenir i augmentar el poder i la influència de la família costi el que costi i encara que calgui enfangar-se o fer coses de dubtosa reputació com matar un rei per l’esquena o matar als teus enemics gràcies a una traïció familiar al seu propi casament. Els Lannister, per tant, recorden a la dreta, i si la dreta a Espanya és el PP, Tywin Lannister ha de ser forçosament José Maria Aznar.

Els dos son els “capos” de la família i el partit, son ells qui l’han fet créixer arribant per primer cop a la presidència d’Espanya i al Tro de ferro, i son ells qui segueixen tenint gran part del poder real tot i que els dos estiguin en segon pla de la vida política. Comparteixen un estil directe sense pèls a la llengua, el pragmatisme de saber pactar amb qui no et cau bé quan això t’afavoreix (Aznar-Pujol i Lannister-Stark després de la rebel·lió contra els Targaryen) i una alta autoestima per ells mateixos. També tenen en comú que res ni ningú els frena per aconseguir els seus objectius i si cal anar a matar iraquians o fer que “La Muntanya” violi la dona de l’antic monarca Targaryen ho fan i punt, sense remordiments. L’enemic és l’enemic i per tant no tenen la necessitat de preocupar-se per ell, ni molt menys.

 
Cersei Lannister: Soraya Sánchez de Santamaría

Filla de Tywin “Aznar” Lannister, té moltes coses en comú amb el seu pare: la manca d’empatia amb tothom que no sigui important per ella, una manera de treballar efectiva i pragmàtica, movent-se entre ombres i escoltant gràcies als seus “ocellets”, i si cal utilitzarà la més fosca de les màgies negres del Mestre Qyburn pels seus interessos. Soraya va demostrar la seva poca empatia amb la tristament cèlebre roda de premsa de l’1 d’octubre i no dubta junt amb M. Rajoy (¿qui serà?) en embrutar-se creant cossos de policia política per desprestigiar l’oposició, o polititzar la justícia. Tot per conservar el Tro de ferro d’Espanya, i que els Starkdemont i companyia no aconsegueixin el que busquen. En comú tenen també l’ambició i el coratge d’haver arribat a tenir tan altes quotes de poder sent dones en un món (la política) malauradament encara dominat per homes.

 
Tyron Lannister: Albert Rivera

Aquesta comparació pot sorprendre a molta gent, com és que Tyron, clarament un personatge “bo” a la sèrie, és comparat a Albert Rivera? Perquè Albert Rivera no és més aviat en Snow (alguns ho entendran)? Es ben senzill, la comparació es deu a que un és el fill bastard de Tywin, i l’altre d’Aznar. La gran diferència és que mentre Tywin odia i rebutja a Tyron, Aznar està ben content i orgullós de Rivera.

Ara essent una mica més seriosos convindria dir que realment sí que tenen més coses en comú a part l’origen: els dos son excel·lents oradors i saben què és el que la gent vol sentir o es poden arribar a creure. Tenen una gran capacitat de persuasió i son molt llestos. En ambdós casos, treballen per algú altre; Tyron posa el seu talent a disposició de Danaerys i Albert Rivera el posa a la disposició de l’IBEX 35.

També és cert que personalment, no m’imagino a Rivera entrant amb una ballesta al lavabo d’Aznar mentre aquest últim llegeix La Razón i fa les seves necessitats, i disparant-li tres fletxes al pit.

Per últim, caldria adaptar la famosa frase de Tyron “I drink and I know things”, per “I draw and I know things” en el cas de Rivera. Alguns ho entendran.

 
Eddard Stark: Artur Mas

Eddard Stark és aquell personatge que surt a l’inici de la sèrie i penses que serà un dels protagonistes però no passa de la primera temporada, una mica com Mas, que no va passar de la primera temporada de “El procés”. Els dos son homes veterans en l’art del poder, sempre basats amb aliances amb els Lannister i Baratheon així com amb el PP i PSOE a Espanya amb Mas pre-2012. Son homes decidits, capaços de mobilitzar molts partidaris seus i ambdós lluiten contra el mal govern a la capital, tot i que de moment, Mas encara no ha descobert que els pares de Rajoy siguin germans. Els dos son els típics xulos que es passen la poca estona de la sèrie que surten manant contínuament i donant ordres. Eddard Stark li talla el cap a un pobre desgraciat perquè en el primer capítol l’ataquen uns zombis de gel però ell no se’l creu. El karma li tornarà més endavant. Com quan Mas va convocar eleccions anticipades per tenir majoria absoluta i Esquerra se’l va cruspir. Sigui com sigui, tothom pensava que els dos serien herois, i al final, algú que creien que era aliat els va obligar a fer un pas al costat, passant el lideratge a un hereu seu.

 
Jon Snow: Carles Puigdemont

Els dos son herois inesperats; al principi de la sèrie sembla que seran secundaris, però per casualitats o no tantes casualitats acaben liderant el seu bàndol. Són valents, però sovint es poden deixar portar massa per la èpica sense pensar suficientment en les conseqüències. Per sort, existeix la Sansa i la Marta Pascal. Això últim és broma, evidentment.

Són líders, i ambdós tenen reticències de part de companys seus, Snow al mur i @KRLS al PDCat.

Físicament, els dos tenen una melena molt atractiva, tot i que tant a Ponent com a Catalunya existeix consens al voltant de que Puigdemont és més sexy.

A Jon Snow l’apunyalen els seus companys i ressuscita, exactament igual que quan Soraya “descabeza” a l’independentisme i aquest torna a guanyar les eleccions al desembre.

A més a més, exiliar-se a Brussel·les és com si t’envien al mur, ja no pots tornar a casa, fa més fred i has d’estar sempre al lloro dels caminants blancs i dels jutges del constitucional. El que sí que li passa al pobre Puigdemont i que per sort en Jon Snow no va haver de patir mai és el fet de que a Bèlgica hi ha belgues, i al mur no.

 
Samwell Tarly: Oriol Junqueras

D’acord, potser aquí m’he passat una mica, però és que la semblança física és massa divertida. Realment, tenen en comú que els dos son els companys de Snow /Puigdemont, i sovint els treuen dels marrons quan més ho necessiten. Són lleials i amb un gran esperit ètic i moral. A Tarly l’envien a la Ciutadella de Ponent a buscar informació per derrotar els caminants blancs i acaba cuidant a sifilítics i obeint a un vell mestre. En canvi, a Junqueras l’envien a la presó i la ciutadania amb el seu vot l’intenta reenviar a la Ciutadella. En tots els casos, els dos pringuen. Però com he dit, per ser honest aquesta comparació la faig principalment per la satisfacció que em produeix fer el muntatge de Samwell Tarly amb el cap de Junqueras, les coses com són.

 

BONUS:
Hodor: Xavier García Albiol

La veritat és que no vull donar-li més importància a Albiol que la que es mereix algú que treu el 4,24% dels vots en unes eleccions essent partit de govern a l’estat. Tanmateix, i tot i que Hodor és un dels personatges més entranyables de la sèrie, aquest té en comú amb el líder Popular a Catalunya que cap dels dos sap parlar català correctament, son molt alts, impulsius i poc reflexius, sovint violents (tot i que en el cas de Hodor generalment és per defensar-se o defensar algú) i que si Hodor es presentés a alcalde d’algun poble minúscul i guanyés les eleccions tindria el mateix numero d’alcaldies que el partit d’ Albiol a Catalunya.

M’imagino una campanya de l’estil: “Netejant Winterfell”, instigant racisme contra els Salvatges del nord del mur i iniciant una campanya de neteja ètnica de Greyjoys al Nord.

També es te constància que en la temporada 1994-1995, Hodor i Albiol van compartir vestidor a la Penya de Badalona, i arran d’aquest fet es va començar a forjar una bonica amistat entre ells.

Dos fotografies que mostren l’evolució de Xavier García Albiol amb el pas dels anys

 
 
 
Foto de portada por: asieryjavier.com