Estructura de classes i vot a l’extrema dreta a França (CAT)

L’auge a nivell global de l’extrema dreta és un tema d’atenció en els darrers anys pel que fa a l’èxit del discurs i la crisi dels postulats liberals i socials que gaudien d’important recolzament des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Tot i que la causa d’aquest fenomen és multifactorial, el treball que vaig realitzar com a Treball de fi de grau, buscava centrar-se en l’efecte de l’estructura de classes sobre la incidència de l’extrema dreta i el seu triomf electoral al cas de la República francesa. La pregunta que vaig plantejar consistia en: “Les diferències de vot a l’extrema dreta entre els diferents departaments de la República Francesa tenen relació amb les diferències en la estructura de classes d’aquests departaments?” És per això que la classe, l’estatus social, la posició dins del mercat de treball, el gènere i els immigrants són factors tinguts en compte en l’anàlisi amb regressions i suport bibliogràfic. Si bé la hipòtesi principal posava el focus en el paper de les classes més privilegiades, els resultats demostren que els bons resultats provenen d’una transversalitat de classe en un moment populista.

Marc teòric

Els autors en els que vaig reforçar la teoria es va centrar en dos vessants: per una banda, definir l’extrema dreta i, per la altra, l’estructura de classes, ambdós casos en el context francès. En aquest sentit, la base teòrica requeia principalment en la Nonna Mayer, com a politòloga francesa especialitzada en l’estudi del Front Nacional, i l’Erik Olin Wright, l’acadèmic estatunidenc que ens va deixar aquest any i des d’un vessant neomarxista ens aporta una visió holística de l’estructura de classes. En dos frases: l’estructura de classes la defineix la posició en la distribució de tres béns diferenciats: els mitjans de producció (propietaris -diferenciats pel nombre d’empleats- o no propietaris); d’organització, capacitat de decisió política sobre el treball (directius, supervisors o subordinats); i de qualificació, pel que fa al nivell de titulació (experts, semititulats o no titulats).

Esquema de classes socials per Erik Olin Wright

Font: Elaboració pròpia a partir de Clases (Wright, 1994).

Tot i així, per concretar i definir històricament l’extrem dretà de l’espectre polític francès, cal tenir en compte els següents autors: per parlar del gènere i l’extrema dreta, sobretot en el tractament discursiu i comunicatiu, són essencials els postulats de la Lisa Downing, la Francesca Scrinzi i l’Angela Davis; pel que fa al comportament del Front Nacional i els seus satèl·lits en el sistema polític i de partits cal centrar-se en el Gilles Ivaldi, la Pipa Norris i el Bruno Lerralde; per fer un recorregut històric d’aquesta força política i la seva acceptació social, reforçant postulats identitaris, tant a nivell local com europeu, cal veure la feina del Samuel Bouron, el Ferran Gallego, el Miguel Urbán i el José Luis Rodríguez. De la mateixa forma, per adequar la teoria de classes a la realitat del país gal, vaig recórrer a altres autors: per redefinir les categories de classes de Wright en categories socioprofessionals, operacionalitzables per tal de treballar amb les dades de l’Institut National de la Statistique et des Études Économiques (a partir d’ara Insee), cal tenir en compte el treball de Desrosières i Thévenot; i per tal de dotar de la perspectiva de gènere i, encara que en menor mesura també, de raça a l’estudi de classe, introduint la idea de l’interseccionalisme, em vaig recolzar en l’Angela Davis i l’Arlie Hochschild.

Categoria socioprofessional i classe per Insee, Wright, Desrosières i Théveno

Font: elaboració pròpia a partir de Classes (Wright, 1994), Insee (2018) i Les catégories socioprofessionels (Desrosières i Thévenot, 2002).

A part, donats els resultats de l’anàlisi i fent una lectura del moment polític en el que es produïen les eleccions i el que deien la majoria dels autors, vaig haver de plantejar en uns altres termes el model d’anàlisi inicial a partir dels autors anteriorment citats i afegir-ne un parell de treballs que contemplaven la teoria populista per tal d’entendre els successos del 2017 a la República francesa en un context de crisi/postcrisi i de populismes creixents: per una banda, l’Eelco Harteveld i el José Ramas Caamaño que parlen en termes genèrics sobre el desenvolupament a nivell europeu de les respostes electorals i, per la altra banda, el  Guillermo Fernández, investigador de la Universidad Complutense de Madrid, just aquest maig plantejava a Qué hacer con la extrema derecha en Europa. El caso del Frente Nacional (2019), un anàlisi en primera persona dels moviments electorals des del vessant comunicatiu, però també en termes socials, on em vaig centrar principalment.

Conclusions

En primer lloc, pel que fa a la hipòtesi principal d’aquest estudi, cal destacar que no hi ha un comportament fàcil de veure entre categories socioprofessionals de “dalt” i les de “baix”, en tant que hi ha suport a l’extrema dreta tant d’explotadors agrícoles com d’obrers i treballadors. En canvi, és rebutjat el vot a l’extrema dreta bàsicament per alts directius i propietaris de negocis de tot tipus, amb variacions del comportament en funció del candidats, per professions intermèdies i empleats. En termes de nivell educatiu, sí que hi ha una lectura prou convincent de que els que tenen estudis superiors donen una mica més de suport a l’extrema dreta, especialment a Dupont-Aignan. Si bé en els models complets, majoritàriament tots els efectes són negatius, disminueix el vot amb més força amb menys estudis. En relació a la posició del treball, no hi ha diferencies en el sentit de l’efecte, ja que pràcticament tots afecten positivament al vot, però cal destacar els aturats i les treballadores de la llar: els primers són un grup molt important pel vot de Le Pen, junt amb els assalariats, en comparativa a independents i ocupadors, mentre que les treballadores de la llar no és significatiu per Dupont-Aignan i per Le Pen és un veritable filo de vots, sent la variable que més aporta al vot segons el model. En aquest aspecte, Fernández quan parla dels “oubliés” (oblidats) diu exactament: “Hoy la formación lepenista recoge el 35% de intención de voto entre los argicultores, el 44% entre los obreros, el 29% entre los desempleados y profesionales independientes, el 15% entre los cuadros superiores, el 21% entre las profesiones intermedias, el 35% entre los empleados y el 21% entre los pensionistes. Estos datos dan la medida de la capilaridad de su anclaje y lo diverso de sus apoyos”. Això concorda perfectament amb el que reflecteixen els resultats i dona peu a establir que estem davant d’una evolució de l’extrema dreta, com a mínim de cara a aquests comicis: la “tesi Philippot”, que pren el nom del número 2 de Marine Le Pen durant les eleccions del 2017, partia de la premissa de la necessitat d’ancorar el missatge en el que és la cultura francesa (pàtria, república, Estat del benestar, etc.), així com una retòrica populista en torn d’una democratització del poder per al poble contra un altre, l’enemic (la Unió Europea com a culpable de la crisi econòmica i els musulmans com a temptadors de l’essència de la cultura francesa, la laïcitat). A part, la premissa contemplava una esquerra que havia abandonat les classes populars, donant-les per perdudes en l’abstenció o parlant en un llenguatge dirigit només als convençuts, així com una dreta en casos de corrupció (Simon, 2017). Aquesta tesi combinada amb la capacitat d’apropar-se discursivament a l’esquerra amb un discurs nacional-antiestablishment, aporta una transversalitat que en un moment populista permet arribar a lluitar per la presidència de la República francesa (Harteveld, 2017; Mayer, 2018).

En segon lloc, la hipòtesi sobre el gènere gira en torn a la possible indiferència de comportament entre homes i dones. En termes generals, i especialment a Dupont-Aignan i les categories socioprofessionals, no hi ha diferències substancials en el vot per classe entre homes i dones a l’extrema dreta. Si bé és així majoritàriament, cal destacar dos aspectes que difereixen: per una banda, a alts nivells d’estudi hi ha un comportament similar pels homes que en el conjunt de la població, diferint de les dones que no difereixen per nivell d’estudi especialment; i, per l’altra banda, el cas paradigmàtic de les dones treballadores a la llar. Aquest últim sector te un efecte 4 vegades superior en dones que no pas homes, sent positiu pel vot de l’extrema dreta, especialment a Marine Le Pen. Això s’explica per un sector que està altament feminitzat i precaritzat. Aquí el partit de la candidata dels Hautes-Pyrénées també ha tingut una estratègia de la mà del guru polític Florian Philippot: això va des del conegut pinkwashing, entès a l’acadèmia com els discursos i simbolisme que empren agents polítics per rentar la imatge a partir de postures properes al feminisme (avui en procés d’hegemonització), fins a la “desdiabolització”, consistent en treure la imatge impenetrable per sectors moderats amb els discursos frontistes de l’era Jean-Marie (semitisme, masclisme, homofòbia…) (Ainengay, Durovic i Mayer, 2018; Fernández, 2019). La imatge de la Marine Le Pen com a dona lliure que s’enfronta a les imposicions dels homes amb americana que tenen compromisos amb Brussel·les o dels islamismes que atempten contra la llibertat de com ser i vestir les dones de la república laica, dista en aquest sentit dels discursos homòfobs del seu pare. Un exemple paradigmàtic de la nova gestió d’aquests conflictes fronterers entre la voluntat de la base militant d’extrema dreta i els objectius de representar la transversalitat va ser la posició del Front national respecte la Manif pour Tous, un moviment molt important de caire conservador que es va desenvolupar entre el 2012 i el 2014, amb manifestacions multitudinàries en contra de la llei de matrimoni homosexual d’Hollande. El partit, en comptes d’apostar al 100% o en contra, va deixar fer a la militància lliurament el que volgués i no va prendre partit institucionalment, una forma que dista molt de la postura que havia pres el Jean-Marie en anys anteriors. Això li permet no defraudar una base mentre tempta a votar la seva formació a col·lectius històricament espantats del Front com les dones.

I en tercer lloc, pel que fa a l’origen, sembla molt important tenir en compte les diferències entre col·lectius, en tant que uns, els immigrants, es fan servir com arma per aconseguir vots en el gruix de la població votant formada per autòctons agreujats i perdedors per la globalització. És a partir dels resultats que podem resoldre que a major proporció de poblacions migrants fa disminuir el vot a l’extrema dreta, excepte en el cas d’obrers i treballadors immigrants, que fa créixer els vots a l’extrema dreta. És substancial destacar com entre aquests oblidats torna a destacar les treballadores de la llar, amb gran suport pel que fa als autòctons i una gran oposició pel que fa a treballadores immigrants. Però en el sector immigrant, els components que més afecten negativament són les bosses d’estudiants i aturats immigrants. Per tant, si ens fixem en els efectes en els autòctons hi ha un major suport a l’extrema dreta per part de treballadors, obrers, aturats i les treballadores de la llar. En aquest sentit, al llibre de Fernández-Vázquez, destaca una lògica esperable en un moment d’auge nacional-popular, reforçat pel conservadorisme social centrat en la cultura francesa, i una crisi econòmica que ha fet estralls en les zones més riques i prosperes de França: la reivindicació passa per un Wellfare chovinista, des de la corrent del sobiranisme integral del partit, on transforma un fet social com l’Estat del benestar en propi de la cultura i la identitat francesa i per això s’ha de garantir prioritàriament als francesos abans que als demés. Passa doncs per crear un nou “sentit comú” a partir de la desconfiança en l’altre i la inseguretat econòmica, on els immigrants són els culpables a partir de tres fets impactants en qualsevol societat europea: els atemptats, especialment les Torres Bessones, la crisi econòmica i la crisi de refugiats. Això pel que fa essencialment a la població autòctona, ja que pel que fa al comportament de la població immigrant no hi ha uns estudis substancials ni tan sols es diferencia entre els que tenen dret i vot i els que no (Davis i Deole, 2017).

En resum, l’estudi permet veure la importància relativa de la classe per explicar comportaments del vot, però en un moment de ruptura dels vells partits i un moment on la estratègia populista ha agafat volada, dilueix els efectes de classe. Però sembla rellevant destacar que a dos anys d’aquelles eleccions, sembla que l’actual Rassemblement National (el nou Front Nacional) ha tornat a virar a postures més dretanes i conservadores, encapçalades per la nova hereva Le Pen, Marion Maréchal-Le Pen, una figura important del nacional-conservadorisme dins del partit i que ha assolit fer fora prou part dels seguidors de la tesi “Philippot”, tornant a centrar-se al reforçament de la base ideològica de dretes. El futur del vot de classe a l’extrema dreta sembla que es veurà per la capacitat d’aquesta de fer-se hegemònica dins de la dreta.

“Goebbels al costat d’aquests payos capitalistes,

un payaso amb xancles.”

At Versaris, grup de rap català

---

Por Jaume C. G.